Top 5 de coses que he vist al metro de Barcelona

A data de 24 de gener del 2012:

• Un senyor intentant robar-li el mòbil a una mexicana.

• Un xic que feia un cub de Rubik. Vaig pujar al vagó i em vaig asseure al seu costat, i vaig pensar “a veure si acaba abans que jo baixi d’aquí dues parades”. 5 segons després l’acabava, i encara el va acabar dos cops més abans que jo baixés.

• Una noia de 17-19 anys vestida massa curta, massa prima i massa guarra, mig estirada pel terra del vagó ensenyant cuixa. Estava tan desmanegada i era tan asimètrica que semblava un dels indigents que ensenyen les seves mutilacions a canvi de diners a la Rambla. Feia llàstima de veure. Escoltava música amb un iPod més gran que la seva cara.

• Una dona que repartia propaganda d’una secta i la feia pagar a un euro. Començava així: “Buenos Aires por la noche parece una cinta de Moebius que se estremece con la memoria de Borges”.

• La parada abandonada que hi ha a la L4 anant de Jaume I a la Barceloneta, mirant a la dreta. S’hi veuen bancs i un anunci de Danone dels 50.

Això de les llistes, però, és una cosa molt personal.

Grow up, or die (V): l’animal que no existeix

La gent que creu que existeixen un o més déus poden definir-los de diverses maneres.

Sovint se’ls defineix com a éssers que tenen propietats màgiques o sobrenaturals diverses (omnipresència, haver creat l’univers, haver creat vida, immortal…) que tenen un efecte sobre nosaltres, diferents dels que pot tenir, per exemple, una rajola. En aquest cas és molt fàcil descartar la seva existència: només cal demostrar que tots els efectes que pugui tenir déu sobre el món es poden explicar assumint que no existeix, que déu és una complicació innecessària per a poder entendre la realitat. Se suprimeix la complicació i santes pasqües.

També hi ha gent que defineix el seu déu com un cosa sense cap propietat màgica ni sobrenatural en particular, que no té cap efecte especial sobre el món. Tan sols “existeix”. Aquest cas és una mica més trampós, perquè aquest ens no té cap propietat que permeti testar si existeix o no.

Però llavors només cal que ens fixem en l’ús del llenguatge.

“Existir” és un verb que ens vam inventar per fer referència a certes coses: les que tenen un efecte, de qualsevol tipus, en el món, en la nostra percepció, en la nostra ment o en les nostres emocions. Hi ha alguna cosa que “existeixi” i no faci res d’això?

Un ens que no fa res, ni provoca cap efecte, ni es pot veure, ni s’hi pot arribar de cap manera, ni t’hi pots comunicar, ni és epistemològicament necessari, ni cal per a entendre res… és un ens que no existeix. Un déu sense propietats ni efectes és, senzillament, una idea buida de contingut que no es materialitza en res.

Un déu sense propietats és una cosa que no existeix.

I quan aquesta gent et repta a demostrar la inexistència del seu déu-sense-propietats, en el fons, el que estan preguntant és si ets capaç  d’aclarir si una cosa que trenca l’ús del llenguatge té (o no) una propietat definida pel llenguatge.

Home, doncs clar que no es pot respondre: de bon principi la pregunta no té sentit.

"No hi veig cap déu aquí dalt"

Only the mob and the elite

Only the mob and the elite can be attracted by the momentum of totalitarianism itself. The masses have to be won by propaganda.

Hannah Arendt

I aquest és el camí que està emprenent l’Europa que se salta qualsevol límit moral i ignora (o omet) la sobirania del poble, fent i desfent a voluntat. Bé, de fet ja ens van avisar fa molt de temps que l’havia emprès.

Back to the past

Entre el darrer terç del segle XX i el primer terç del segle XXI va sorgir simultàniament a diversos llocs del planeta una lligadura tipogràfica que feia molt per l’esperit fonamentalment informal i contracultural d’aquells temps. Consistia en la unió d’una “x” i una “d” i es representava per “xd“.

“xd” s’emprava per indicar ironia, diversió o que el text en qüestió contenia una broma o expressió divertida, es creu que per la seva similitud amb una cara humana rient (afirmació no comprovada pel registre fòssil existent). És per això que alguns autors esgrimeixen que es tractava d’un metacaràcter lingüístic de caire hipergramatical.

En la majoria de llengües on s’ha documentat l’aparició de “xd” es tracta d’una grafia sense sentit que va acabar fixada com a expressió fossilitzada inalterada, com les tipografies “&“, del llatí “et”, o “$“, de l’espanyol “peso”. A diferència d’aquests dos casos, però, no es tracta d’un fòssil procedent de llengües mortes sinó que fou un fenòmen paral·lel que ocorregué simultàniament en moltes llengües diferents.

Exemple d’ús d’”xd” segons un diccionari de l’època:

xd
1. m. abrev. A laughing face. When I was walking to the mall my friends got hit by a car and were killed xd

Exemple visual:

Codi visual per a "xd", "haha" o "fill de puta".

Aposta constructivista sobre The selfish gene

Aposta. La cèl·lula, els organismes i els cossos dels éssers vius en general, són una” construcció genètica”, és a dir, són producte d’un procés desenvolupamental regit pels gens, que actuen individualment per donar un fenotip col·lectiu. I vull remarcar que en aquesta frase, entenc “construcció” amb exactament el mateix significat que dic que la cultura és una “construcció social”.

I si tenim en compte que una “construcció social” és, en última instància, una construcció memètica que està subjecta a lleis d’evolució (com la genètica), llavors podem traçar un paral·lelisme molt interessant entre el resultat de l’evolució genètica (i.e., organismes biològics de qualsevol tipus) i el resultat de l’evolució memètica (i.e., la societat i cultura humanes).

En aquest context, el resultat de l’evolució genètica i de la memètica serien unes construccions complexes que trascendeixen l’abast inicial dels gens/mems que constitueixen el sistema, en el sentit que són d’un ordre superior al del nivell d’interessos dels gens/mems. I cal no oblidar que els interessos de facto dels gens/mems, és a dir la seva supervivència al món, són el motor de l’evolució.

Així, els gens i les persones es poden relacionar amb el seu entorn d’exactament la mateixa manera: una persona pot creure que ella viu en una societat i que aquesta societat és el seu entorn, el seu hàbitat, un medi extern que l’influeix i determina i on ella desenvolupa les accions del seu interès; i trobem que un gen es relaciona amb la cèl·lula on viu com si la cèl·lula (i l’organisme en general) fossin tan sols el seu hàbitat i el lloc on desenvolupa els seus interessos immediats: expressar el fenotip que toca.

Però en realitat, el conjunt de gens i el conjunt de mems ignoren, tant un com l’altre, que l’hàbitat que estan percebent és quelcom més que un entorn: és el producte estable de la suma dels seus interessos i els dels seus veïns, que canvia segons com s’expressin aquests interessos i evoluciona per adquirir estats suficientment estables per a continuar permetent l’evolució, sempre en consonància amb els interessos d’unes subunitats inconscients: les persones o els gens.

Proves: zero.

Us he trobat molt a faltar tots aquests anys

I si es vol complicar-ho encara una mica més, vegi’s que l’evolució derivada de la selecció de mems culturals ve donada perquè prèviament la selecció de gens ha produït cervells complexos capaços d’allotjar mems.

La cultura pot tornar-se prou elaborada com per contenir supraunitats capaces d’evolucionar?

Escolti

– Senyor doctor, el meu nen és polifacètic.

– Li haurem d’amputar el violí. La polifacesi és greu. Però no es preocupi, que avui en dia la ciència mèdica fa meravelles.

La consciència no és necessària (I)

Aposta: el nivell de consciència que té una espècie és només una pijada evolutiva que de tant en tant va bé per fer prendre algunes decisions. Però el que importa no és el nivell de consciència, sinó que l’evolució hagi afavorit algun mecanisme per prendre aquesta decisió.

Per exemple: posem que hem de triar amb quina de les següents femelles aparellar-nos per tal de tenir molt èxit reproductiu:

UOLAS WAPA JAJAJJJ ESTOI USANDO EL INTERNEET!!1

Per fer-ho, lògicament, hem de fer un raonament valorant coses del tipus: m’agraden els pantalons curts? M’agraden les fotos pixelades? M’agraden les tetes vistes des d’un angle absurd per a fer veure que són grans? M’agraden les fotos al lavabo de ca l’àvia? I així anar fent.

La gràcia de tot això és triar la femella que millor s’adapti a les nostres necessitats, que sigui més jove, més simpàtica, més fèrtil, etc. I això volem fer-ho perquè triar parella sexual és una necessitat per a la nostra espècie, i l’evolució ha creat els mecanismes per a què poguem fer-ho:

• Seguim estàndards de bellesa: les noies amb cintura prima i cuixes amples ens agraden més perquè són més fèrtils.
• Ens atrau l’olor d’algunes persones però d’altres no: l’olor ve en gran part determinada per un grup de gens lligats a la identitat cel·lular, i serveix per avaluar si la parella potencial és en realitat la nostra mare.
• Ens agraden les coses simètriques: com més simètrica és una persona, més bona salut té.
• etc.

I bé: cal tenir consciència, per a poder triar quin company sexual ens agrada més?

Doncs no, no cal. Només cal que la lògica evolutiva t’empenyi a haver de triar, i els mecanismes per fer-ho surten com a xurros. La conscència només n’és un entre mil.

I com a exemple, tenim la tria sexual dels ctenòfors, un bonic i simpàtic parent de la medusa:

Guapo!

Per triar el millor company sexual, té un mecanisme molt elegant: les femelles de ctenòfors són fecundades per molts mascles a la vegada, de manera que entren molts espermatozoides a la vegada dins del mateix òvul.

Llavors, el nucli de l’òvul es dedica a anar un per un per tots els espermatozoides que han entrat, provant-los, fins que troba el que està més allunyat genèticament d’ell mateix. Un cop trobat, s’hi aparella i surt un altre ctenòfor. Aww :)

És a dir, fa exactament el mateix que fem naltros quan olorem la gent, però sense tenir consciència en absolut.De fet la tria no la fa ni tan sols un animal sense cervell: la decisió la pren, directament, una part de la cèl·lula.

I ja està. Mira si són llestos!

Vaig a fer un piti.

Fuck hope!

L’any 1910 amb una pesseta podia comprar-me un quilo de pipes, i el 2011 amb una pesseta no m’arriba ni per a mitja pipa. Ja que el valor de la pesseta que tenia llavors no s’ha perdut (és obvi que una pesseta val una pesseta, no?!), hem de concloure, a la força, que algú s’ha quedat part de la riquesa que tots associàvem a la nostra pesseta, sense preguntar-nos si hi estàvem d’acord:

La inflació no és ni màgia, ni una força de la naturalesa. La inflació és el govern i la banca robant-te.

Ginebra (XIII): Ginebra (XIII+I)

Dilluns, dimarts, dijous, etc.

Fets: biblioteca, plou, cafè dolent, bones idees que s’escolen entre els apunts i a finite amount of knowledge which seems to be infinite, written using Catalan syntax under apparent English and French lexicon.

Curiositat: si entres a qualsevol article de la Wikipedia i fas clic al primer enllaç que trobes, una vegada rere l’altra, sempre acabes a l’article “Philosophy“. Funciona fins i tot amb aquest mateix article.

Poema: clic.

Foto:

Nottons au passage la légère courbure des lignes, that reinforces the idea of infinity.

Dues lesbianes s’estan liant davant meu a la biblioteca i es fan fotos. Doncs què vols que et digui, no em deixen estudiar.

Ginebra (XII): Indignez-moi!

Dissabte

Alcohol, taken in sufficient quantities, may produce all the effects of drunkenness.

No, és broma. Estic estudiant.

Divendres addendum

Ahir vaig passar pel centre de Ginebra a veure què tal els anava als espanyols la manifestació de suport a la #spanishrevolution, i em vaig sentir una mica alienígena. No passa res, això fins i tot em va passar el 10J.

A Ginebra, però, ja estan acostumats a veure manifestacions d’estrangers reclamant coses que no s’entenen gaire, de manera que no els preocupava gaire el component “alienígena” de l’acte. Al cap i a la fi en tenen cada setmana a cada cantonada defensant totes les causes imaginables. Així que, a la vista d’una cinquantena de persones cridant en espanyol i enarborant banderes mentre repartien pamflets insubstancials que no s’entenien, els ginebresos no reaccionaven amb gaire sorpresa. Prenien gelats a les terrassetes.

El que m’encurioseix més, però, és el que passa a la #catalanrevolution.

Em continua semblant un moviment massa ple de contradiccions, massa eteri i massa gasós per a que pugui quallar en res efectiu, però he canviat una mica de parer al respecte. Aquesta és una indignació que existeix, que no s’articula, que no durà enlloc, però que no se n’anirà fàcilment. I ara m’atrau una xic més perquè vol dir que al nostre país hi ha un cert rerefons de gent indignada, bastant indignada, perquè les coses no canvien mai, i la gent (siguin infantils o no, progressites o no, conservadors o no) vol que les coses canviïn. De diferents maneres, segurament, però molta gent ho desitja.

I ara ve la pregunta: quin és l’únic moviment a Catalunya que ofereix un canvi real, factible i que pot satisfer tanta indignació que no se’n va, en un termini raonable?

De toute façon, si de l’acampada a Plaça Catalunya en surt, en assemblea, una declaració (entre d’altres) a favor de l’autodeterminació (i a Madrid no), ja haurem fet feina. Almenys per ajudar a encarir el preu del deute extern espanyol i ajudar a finiquitar aquest Estat de mala mort. Que és el primer pas per a què els catalans puguem fer la revolució en pau.

PS: I als espanyols, un consell: que demanin el judici de Felipe González i Garzón per tortura i crims contra la humanitat, la derogació de la llei de partits i la lliure autodeterminació. Que sinó això no és seriós.